Aquest escrit conta la inoblidable experiència viscuda per na Mar, en Rumbo i qui l’escriu, en Pedrito, després d’assistir al concert de The Pains of Being Pure at Heart a Lloseta.
Anam a veure el concert de The Pains Of Being Pure At Heart
Diumenge 19 de juny de 2011 en Pedro, en Miquel, en Rumbo i na Mar ens reunírem per tal de veure el concert d’un grup musical de Brooklyn als Jardins del Palau Comte d’Aiamans. Dita agrupació, The Pains Of Being Pure At Heart, està enmig d’una gira de presentació del seu segon LP “Belong” (2011). Val a dir que tots quatre hem seguit el grup des de la publicació del seu primer disc l’any 2009, cosa que ens feu adonar-nos de la gran oportunitat que teníem a les nostres mans. Era un privilegi poder veure a Mallorca un grup que ara mateix es troba en el punt més àlgid de la seva carrera, tal com vaig comentar a www.anemdeconcerts.com. Com és habitual, després del concert, que no va arribar a l’hora de durada, tots quatre anàrem a saludar i a conversar amb els tres components del grup que baixaren a la zona del públic. Finalment, després d’haver-nos signat l’entrada del concert i fer-nos unes fotos, el guitarrista del grup acceptà la invitació d’anar a fer una copa amb nosaltres al Cuplé de Binissalem, pub del nostre poble. Tot i que s’ha de dir que ja des d’un principi es mostrà molt agradable i amb ganes de conèixer els seus fans, que cap al final de l’aventura esdevindrien uns bons amics.
L’inici d’una amistat
Al Cuplé de Binissalem mantinguérem una interessant conversa i un canvi d’impressions musicals amb en Christoph Hochheim, guitarrista de TPOBPAH. Estàvem de tertúlia amb un músic d’un conjunt de nivell, que es pot classificar dins l’estil noise pop i shoegaze, el qual va protagonitzar un debut d’èxit per mor de tornar a l’actualitat aquest tipus de música, molt habitual als anys 80. Després del primer disc homònim -les cançons del qual vaig poder escoltar en directe al Primavera Sound 2009- i d’haver estat considerat un grup musical revelació d’aquell any per la premsa especialitzada, enguany han publicat un disc que apunta cotes més altes, amb un so més compacte, agressiu i acostat als 90’s. Les guitarres són més marcades, amb més distorsió i els temes més madurs conformen un estil propi, donant per superada la prova del temible segon disc. Aquesta mateixa sensació fou la que vàrem tenir a Lloseta poques hores abans. Idò sí, encara sense assimilar-ho del tot, estàvem conversant i fent amistat amb un dels protagonistes d’un grup que està escrivint història a l’escena musical independent mundial i que sona a totes les sales que punxen música de qualitat i no comercial.
L’inici d’un somni
Tal com passava l’estona, la conversa esdevenia més divertida i anava adquirint més confiança. Fins i tot li donàrem a conèixer quins eren els nostres plats típics i li explicàrem com es feia la sobrassada, cosa que el sorprengué extremadament. Tornant al tema del conjunt musical, en Rumbo va demanar a en Chris on era el pròxim concert, ja que ara estan immersos en una gira arreu d’Europa. Ens digué que tocaven l’endemà, dilluns, a la sala Apolo de la Ciutat Comtal, Barcelona. El músic ens demanà si hi aniríem. Nosaltres li diguérem que el fet de viure a una illa ens suposa un esforç considerable a l’hora de moure’ns per la península, ja que no és el mateix agafar el cotxe que l’avió. Així que li proposàrem d’anar-hi si ens facilitava les entrades del concert i l’allotjament. Ell assentí de bon gust i na Mar, en Rumbo i en Pedro ens miràrem i diguérem: hi anam? Tots llevat d’en Miquel teníem lliure l’endemà i sabíem que era una gran oportunitat que potser mai més se’ns tornaria a presentar.
Dit i fet
Això no s’ha de pensar més! Avançada la matinada de diumenge, l’equip Rumbo-Pedrito-Mar començà a fer feina: comprar els bitllets d’avió i acompanyar el músic a l’hotel on s’allotjaven els altres membres del grup. De camí cap a l’hotel, en Rumbo va transmetre a en Chris la nostra impressió sobre la durada del concert i també li digué que havia trobat a faltar algunes cançons. El guitarrista, molt atent, li demanà quines eren. Finalment, ens acomiadàrem i ens digué que intentaria convèncer els altres membres per fer una actuació més llarga i incloure les nostres peticions en la pròxima set list.
Comença l’aventura
Unes hores després ja arribàvem a Son Sant Joan per volar cap a Barcelona, on arribàrem a bona hora per dinar. Després d’un poc de descans, iniciàrem la presa de contacte per telèfon amb en Christoph, tot i que amb un anglès macarrònic. I, un cop finalitzades les proves de so, ens reunirem per anar a l’hotel on el grup s’allotjava per triar els llits. Va ser el moment en què en Rumbo va fer-li un present de part de l’equip: una sobrassada feta a Binissalem. El deixarem descansar i dutxar-se i partírem a menjar un poquet. A les 21 hores del dilluns 20 de juny de 2011 donàrem els nostres noms a la taquilla de la sala Apolo en qualitat de convidats pel grup musical de Nova York, tot un somni!
El somni es fa realitat
La sala és plena, acull a 1100 persones que saben quin grup volen veure. Podem situar-nos a les primeres files. El so és espectacular, el públic està entregat, no para de corejar totes les lletres i moure’s amb la música del conjunt, que està encara més motivat. La tercera cançó difereix de la set list del dia anterior. Resulta que Higher Than the Stars és una de les sol·licitades per en Rumbo quan acompanyava el guitarrista al seu hotel de Palma. Això és un luxe! No hi cabem de goig. Ara ja veiem la continuació del concert d’una altra manera, som uns privilegiats. Estam satisfets, som on volíem ser i en Chris ens saluda amb un somriure, el significat del qual era que estàvem on ell volia que estiguéssim.
El punt ‘crazy’
Arriba el bis, amb la cançó “Contender” interpretada en solitari per Kip Berman, cantant i guitarrista, de la mateixa manera que ho va fer a Lloseta. Això ja s’acaba, només queda una cançó. Queden els darrers minuts del somni. En acabar la cançó, Kip espera que tots els membres es tornin a incorporar a l’escenari i, arribat el moment, diu: “The next song is for Chris… y sus amigos nuevos”. De sobte ens adonam que això fa referència a nosaltres i de manera impulsiva aixecam els braços i feim mamballetes. En aquest mateix moment s’encenen els llums que il·luminen el públic i en Chris ens assenyala, fent saber a tota la sala qui són ‘sus amigos nuevos’!!! El punt més ‘crazy’ va ser que el tema que va començar a sonar era “Say no to Love”, demanat expressament per en Rumbo, i a més a més és una cançó que no toquen habitualment a la seva gira. Això no té preu!
El concert va acabar amb una segon bis, tocant A Teenager in Love i Hey Paul, aquesta darrera tampoc inclosa al repertori del dia anterior.
The Pains “will always remain in our hearts”
Gràcies a na Mar i en Rumbo per acompanyar-me en aquesta ‘crazy and amazing’ aventura, com diria en Christoph Hochheim, el nostre nou amic. A ell, a Kip Berman, Peggy Wang, Alex Naidus, i Kurt Feldman, fer-los saber que The Pains “will always remain in our hearts”.
Ens ho hem cercat, ens ho mereixem.
Pedrito
Anem de Concerts
Comentaris recents