Anem de Concerts

“Per a nosaltres, la presentació de llarg fou al Teatre de Lloseta, amb un bon escenari, un bon equip i amb la gent de ca nostra que te segueix aquí”.

Guillem 'Son' Mesquida al Teatre de Lloseta

Uns dies abans del seu doble concert a Es Singló de Binissalem i al Summer Pie Festival, ens entrevistam amb Guillem ‘Son’ Mesquida, la veu de Son & the Holy Ghosts. El segon llarga durada de la banda, “The Soldier & Lady Fire”, es presenta com el seu pas definitiu per donar el gran bot fora de les Illes.

Qui o què són the Soldier i the Ladyfire?

La història del tema és una relació de trio. Encara que ells són dos, és una relació entre tres. Per un costat hi ha Ladyfre que és una avioneta de la segona guerra mundial a qui els soldats posaven un nom, el soldat i, la tercera en discòrdia, l’enamorada del soldat que queda a casa. És la història de com aquest soldat queda absort per la guerra, acaba oblidant el que ha deixat enrere, que és la seva dona, i cada vegada està més enamorat de la seva avioneta.

Aquesta història de trio podria ser la història central de l’àlbum i per això l’heu anomenat amb aquest nom?

No crec que sigui la història central, però no feim com Pink Floyd, que feia àlbums conceptuals. No és el nostre cas. Sí que és vera que tot va al voltant de les relacions entre persones i la simbiosi que es pugui crear entre dues persones, cosa que sempre ens ha interessat. Aquesta vegada, a part, hi ha una avioneta que no és una persona però és un personatge, així que s’acaba creant igualment un trio.

Portada del CD "The Soldier & Ladyfire" que es podrà comprar al SINGLONCERTS

Per cert, de qui són aquestes mans i aquest vestit blau que apareixen a la portada? Qui és ella?

Ella és na Maria Antònia, la meva millor amiga, a qui vàrem agafar per sorpresa i la vàrem  posar en ple mes de febrer, que feia molt de fred, amb tirants per fer les fotos.

Teniu alguna raó per haver afegit els temes de l’EP “Shadows & Monsters” a l’àlbum? Sentíeu que d’alguna manera l’EP estava inacabat?

L’EP fou autoeditat i després va tenir bastanta repercussió a nivell d’internet i blogs, on sortiren bastantes ressenyes, però va quedar un poc de costat. Crèiem que no estava mort del tot i així li donàvem una segona oportunitat a aquelles cançons. A més, teníem cançons noves. O sigui que podríem haver fet un disc un poc més llarg o inclús deixar els temes de l’EP i fer un disc sencer nou. Però així donàvem una segona oportunitat a les cançons i completàvem el cercle.

És a dir, que el procés de gravació foren dues seccions diferents…

Una vegada que teníem l’EP fet i editat, a l’hora de presentar-lo a una discogràfica et diuen que necessiten quelcom més. Ens vàrem engrescar i pensàrem en fer alguna gravació en directe. Acabàrem fent quatre temes nous, remasteritzar tot l’EP per donar-li un caràcter més homogeni amb la resta de cançons i encara ens engrescarem més gravant el DVD.

Un debut és molt complicat, però a l’hora de gravar l’EP i l’àlbum, com vos ho plantejau per fer quelcom més? Vos seieu i ho meditau, o és un procés natural?

Crec que és un procés natural. Al 2009, quan ja teníem “Lyrics & Songs”, ja estàvem tocant cançons del futur EP. Encara que “Lyrics & Songs” fou un punt de inèrcia, a l’hora de gravar “Shadows & Monsters” ho vèiem tot més clar. Era el moment de treure aquestes cançons. Arriba un moment en què et planteges deixar els temes aparcats o incloure coses que ja estàs mostrant en els teus directes i has de deixar plasmat. Férem primer un EP, perquè monetàriament en aquell moment no es podia fer un disc sencer, però era la nostra carta de presentació per al bot que volíem fer cap a fora. Al cap d’un temps, sí que va sorgir la possibilitat d’editar el disc, que era la següent passa natural.

A l’hora de crear com a banda, inevitablement pel vostre so revival d’arrels marcades, vos marcau algun tipus de frontera per crear d’una manera o una altra?

Sempre hem fet el que ens agradava en tot moment, sense plantejar-nos modes. En un principi, els primers temes eren més foscos i folk, l’EP sí que conserva un esperit més folk i rock, però deixa de costat la part més fosca dels inicis. Podríem dir que ara tiram cap a una vessant més rockera i podríem dir que les cançons més tranquil·letes tenen un aire pop. Ens agrada jugar amb això, això és el divertit.

En relació als diferents estils que heu desenvolupant, a vosaltres sempre se vos ha comparat segons el vostre so a diferents bandes, però hi ha alguna banda amb qui no vos hagin comparat i vos agradaria?

Les comparacions són odioses. Ens han comparat amb Creedence Clearwater Revival, Wilco, Ryan Adams… En general, m’agrada fugir de les comparacions. Depenent de l’estil, ens han comparat amb Pearl Jam i Eddie Vedder, per la meva forma de cantar, amb My Morning Jacket, Kings of Leon…

Vos agradaria fugir d’aquestes comparacions?

La gent necessita classificar les coses dins muntets i les comparacions sempre hi seran perquè la gent necessita referències, però és un cercle viciós, ja que tot té influències d’altres bandes.

Ja que xerram d’influències, aquí a Mallorca hi ha un moviment influenciat per la música americana, ja sigui vosaltres, L.A., Misery Strings… D’on creus que surt aquest vincle entre Mallorca i la música americana?

No ho sé… En el meu cas, des de jovenet escoltava música americana. Tant en Lluís L.A. com jo, sí que és vera que vàrem viure de molt a prop tot l’auge del grunge: Pearl Jam, Alice in Chains… Forma part de les nostres referències, però supòs que mames un poc de tot i acabes escoltant tot el que és anglòfon. Hi ha poques bandes britàniques que pugui citar, però sempre hi ha els Beatles que són omnipresents. Tot i això, personalment fou molt natural, perquè amb una acústica tot solet a casa acabes tirant cap a una direcció.

Guillem 'Son' Mesquida afinant. Foto clàssica de José Luis Luna

Continuant amb les referències, nosaltres a la web anemdeconcerts.com tenim una pregunta fixa i és que ens anomenis tres bandes, projectes o productors amb qui t’agradaria col·laborar, participar, gravar…

Com a productor, qualcú que m’entusiasma és Rick Rubin, indiscutiblement. Gent amb qui m’agradaria tocar… Jeff Tweedy m’agrada molt i el consider molt bon músic. Amb Ben Harper no m’importaria gens (riu). Fou un bon referent meu al principi. També, compartir cartell amb Neil Young seria una passada (riu).

Vàreu fer la presentació del vostre disc a Lloseta, però a la vegada vàreu fer-la a Madrid a la Sala Costello. Per a vosaltres, quina va ser la presentació “bona”?

Foren sensacions diferents. Per a nosaltres, la presentació de llarg fou al Teatre de Lloseta, amb un bon escenari, un bon equip i amb la gent de ca nostra que te segueix aquí. Tocar a ca teva sempre te dóna aquest punt de confiança. A la Sala Costello va ser tot el contrari: era una sala petita, amb un bon equip però més petitó i acollidor, amb el públic més a prop, a més d’una llista de convidats immensa perquè venia gent de promotores i discogràfiques, la qual cosa et dóna una pressió afegida que intentes que no t’afecti, però és un poc inevitable. Crec que ambdós foren grans concerts, amb el públic al 100%.

Fa poc te vàrem veure a la presentació del Summer Pie Festival amb el pòster promocional. El cartell està format per quatre bandes de fora i quatre bandes locals. Com et sents essent la representació illenca?

Per a nosaltres és un plaer, a part que en Joan Andreu és un bon amic nostre, i tornar a compartir cartell amb Cuff the Duke o Wayne Petti al costat és excepcional. A més, amb la resta de bandes, com Poomse, és un plaer. És com tocar entre amics i a més li afegeixes que ve gent de caire internacional, a qui aquí a vegades no se’ls fa molt de cas…Els Cuff the Duke han estat nominats dues vegades als Juno, que són com els Grammy’s canadencs!

És una mica prest encara, perquè The Soldier & Lady Fire acaba de sortir, però teniu alguns projectes futurs?

El projecte bàsic és, amb “The Soldier & Ladyfire”, poder donar el bot per sortir a tocar a fora. Ara que tenim l’empresa de management a fora, ens ajudarà bastant. Ja que hem fet feina a Madrid, volem tornar-hi o sortir per donar a conèixer el disc. A part d’això, paral·lelament, esteim fent feina en nous temes.

Ja?!

Ja! De fet, per a l’actuació del SINGLONCERTS o del Summer Pie potser caigui alguna cosa completament inèdita. El tema dels músics és que quan estrenes un disc el tens mig avorrit i sempre estàs treballant en temes nous. No sé si per a 2014, més o menys, volem tornar a gravar un altre llarg si tot va i funciona bé, perquè moltes vegades es queden cançons pel camí. De fet, tenim temes que vàrem tocar durant la nostra visita al Monkey Week i al final han caigut. Tot depèn de com va evolucionant el grup.

Avui dijous a les 22:15 h i amb entrada lliure, concert de Son & The Holy Ghosts als SINGLONCERTS